dijous, 9 de novembre de 2017

Mussoleta

Quan va arribar semblava un mussolet. Una boleta suau i toveta embolicada de sexonets i amb dos ulls tan oberts que podies veure-hi l'iris sencer envoltat d'un blanc nuvi.

I així va estar pràcticament sempre durant les properes setmanes. Copsant el món amb aquells petits ulls rodons i astorats.

Dos mesos després encara ho fa, només si sent un cop fort, o un soroll estrident, quan la fem "volar" fent l'avió o quan fa un rotet d'aquells que fan història.

I m'adono que els primers dies devien ser un continuu de sorolls incomprensibles, imatges que dins la qüotidianitat li semblaven estridents,  i de sentiments d'estupefacció. 

Imagineu una sensació tan intesa com per dur els ulls com plats durant hores? Arribar al món deu ser com estar en un Dragon Kahn permanentment.

La nostra "ninoneta", com m'agrada dir-li a cau d'orella ja ha superat la fase 0 pero li queda tot un món per descobrir.

I em fa extremadament feliç saber que té l'oportunitat de fer-ho en una família que l'estima. Que l'estima molt!

Aquesta setmana ha passat de mirar obsessivament els llums a interessar-se pels colors. No ha perdut la mirada interessada que esperi la acompanyi molt de temps.

L'únic que li diria és que no cal que examini amb tanta delicadesa cara raconet de la cara de la mama. Una ja no té 20 anys, i aquest escrutini fa una mica de basarda :)


Benvinguda a casa, petita.

divendres, 29 d’abril de 2016


Hola àvia

 

Avui tots els teus nets ens hem reunit per dir-te adeu. Al final en lloc de paraules hem començat a recordar el milió de coses que ens fan pensar en tu;

Els moments que vam viure a les Pedris  on ja de ben petits ens vam adonar de la grandissima dona que erets. Quan anavem a buscar pinyons, bolets, mores i molsa pel pesebre més gran que poguéssim fer. Fins i tot la guineu et respectava i eres la única a la que deixava acostarse.

 

Hem fet gana, recordant aquells berenars de pa torrat a la llar de foc, amb vi i sucre. Però això si a una hora prudencial, perque passades les 7 “sino no soparas”. I quins sopars, i es que sempre has estat una cuienera de bandera; sopes, vedella del vinyals, ous al niu, i com no, els canelons de sant esteve, on sempre ens hem reunit tots entre versos del més petits i quintos dels més grans.

 

Com a pal de paller de la nostra familia, sEmpre t’ha agradat que hi fossim tots, fills, néts i besnet, al teu voltant, uninit-nos a tots i fent pinya. Com els estius a roses, que sempre baixaves a fer el bany  diari, fos com fos, això sí, sempre ben maquillada i arreglada.

 

Ets simplement l’àvia, a la que no podiem oblidarnos de fer-te un peto ni abans de treure’ns la jaqueta, la que rondinava si ens acostavem corrent a les seves cames. La que ens canviava els bolquers dient “de qui és aqeust tipillo??” i després ens ruixava amb 1916.

I quan ja érem més grans no podien faltar les películes de westerns i bofetades i mastegots, els diumenges a la tarda.

Tots els teus consells, per fer-nos recordar el que és realment important, la familia i els que estimem.

Estem tristos perque has marxat, però com que t’estimem ens sentim alhora alleujats sabent que després de 25 anys estàs de nou amb el teu estimat Tipeps, el papa, l’avi Josep. Sabem que des d’allà dalt ens cuidareu a tots.

Això no és un comiat perque sempre et tindrem present, així que simplement et diem tots junts, el que li deies al teu besnet, petonets, petonets.

 

T’estimem, àvia.