Ja des de l'època d'Aristòtil i m'aventuro a dir que avans i tot, el ser humà no fa més que filosofar.
Jo de joveneta, també em quedava mirant els estels des de la finestra i em preguntava què nassos pintem aquí.
Són preguntes importants, que potser en algún moment ens hem fet tots, i que vénen acompanyades sovint de deu minuts de monòleg interior o pensaments fugiçers sobre la vida i l'univers... i en acabat, un bon badall, ... potser després una anada a la cuina a menjar unes nous, o esquinçar un trosset de xocolata, per tot seguit prosseguir amb l'afetrec diari.
Jo, que sóc inquieta de mena també ho preguntava a casa. El meu pare, que era un home ben pragmàtic em deia que no calia donar tantes voltes a les coses. Que "les coses son com són", i no cal pensar-hi més.
En acabat, continuava passejant amunt i avall per l'estret passadís de casa, amb un cigarret a la boca, com si les voltes que volgués evitar en el seu cap, s'anessin dibuixant amb els peus, formant un infinit infinit i fins i tot en els cercles de fum que s'enfilaven fins el sostre i anaven tintant la pintura d'un color tan indefinit com les respostes que cercava...
I això de que les coses són com són,... és el peu d'aquest post, perque no hi ha cap descripció que pugui ser més intrínsecament filosòfica.
Per exemple, comencem amb un riu. És sempre el mateix o bé sempre canvia?, hum... sempre té el mateix nom, però l'aigua que hi córre mai és la mateixa..
O les persones.. som sempre les mateixes o som diferents? Canviem les persones?
Hi ha qui diu que la esència, l'ànima, no canvia. Hi ha qui pensa que ens anem modelant amb el pas del temps i les experiències de la vida.
Jo no sé si les persones canviem tant, però sí que canvien els nostres hàbits i les nostres conductes, i finalment fins i tot el nostre caràcter.
"Les coses són com" són és una resposta conformista. I un cop més, si deixes fer a la Lei del pèndul, la seguent generació pot adquirir una postura totalment inversa a la precedent. Potser per això no puc deixar d'intentar canviar-ho tot.
I certament és un ofici cansat, que requereix paciència, coneixement de la situació, dò per detectar palanques i persones claus. També requereix una estratègia. I moltissima dialèctica i capacitat d'il.lusionar cap a una nova visió. I tot plegat ho fa absolutament màgic. M'apassiona... i per això m'hi dedico.
Jo crec que les coses són com són fins que deixen de ser-ho.
No és una gosadia relativista, no és un desafiament a la tradició, només és la voluntat de passar per aquest món deixant-lo una mica millor de com l'hem trobat. I potser també la sensació absolutament seductora d'haver aconseguit fer que la visió es faci realitat.
Tot i així després de tants anys he d'admetre una cosa, pots conquerir els pensaments de les persones i les seves il.lusions, les pots seduïr en tots els sentits. Però l'amor més profund, aquell que neix de dins, del fons del cor, no es pot canviar. O hi és o no. I crec que només Déu en té les claus.
I m'alegro de que així sigui.
Potser el meu pare no anava tan desencaminat. Si no hi pots fer més, millor fer una passejada... amb musiqueta us deixo..
http://www.youtube.com/watch?v=9tpMhl1W9-o
Bona nit borinots.
