dissabte, 29 d’octubre del 2011

Pretty Woman

Pretty Woman és una pel.licula curiosa. No m'agrada massa admetre que l'he vista tantes vegades, però el fet de poder recitar part dels diàlegs em porta a la realitat. L'he vista fins a la sacietat.

és un conte de fades per grans. Hi ha el príncep, l'ogre, la princeseta indefensa, els somnis i les penúries i el gran final amb rescat i petó del princep inclòs. I per això m'entusiasma.

Encara tinc el paradigma del príncep fabulós (llest, guapo, interessant,...), que vé sobre un blanc cavall (cotxe), per dur-me a palau (casa) i em fa la seva princesa (esposa) i vivim feliços (junts) i menjem perdiços (japos, restaurants, etc..) i tenim molta prole (nens i nenes i tot plegat)

I ara m'adono que el meu cor no tria ni pels cotxes, ni per les cases, ni per l'edat ni per les circumstàncies, m'ha sortit un cor capritxós, uqe tria per les converses i per els somriures i per el caliu.

Amb lo fàcil que seria ser una pretty woman... què li passa a aquest món??? :D


divendres, 7 d’octubre del 2011

Notes al marge d'una agenda

A vegades tornen al record o a les teves mans coses qeu feia segles que havies oblidat.
Coses importants, que s'havien perdut entre la marea, entre les escumes i les ones i les calmes que et porta la vida.

Per ella era un dia qualsevol, mentre estava asseguda a classe, entre les explicacions de la profe, les mirades amb el company de pupitre i les estones en que s'hipnotitzava fascinada per les partícules de pols que ballaven amb la fosforescència de la llum que s'escolava per les escletxes de la finestra,...

Allà, en aquell moment va agafar l'agenda i va escriure:

M'agrada molt parlar amb la gent, entendre què els passa pel cap, xerrar, discutir, conversar, riure amb ells. Parlar és el que més m'agrada en el món.

Tenia 13 anys, just es va convertir en una dona en tota "regla", plena d'innocència i amb tot per descobrir i aquella revelació li va semblar significativa, i va arribar a casa i la va llegir contenta als seus pares. I li van dir que estava molt bé. I va passar la pàgina de l'agenda l'endemà i va seguir apuntant els deures, i els dies dels exàmens, i els somnis i esperances que tenia.

Ara amb 31 anys, just quan es sent per primera vegada una dona en tots els sentits, s'adona que ha dedicat els últims 10 anys de la seva vida a treballar amb persones, a entendre què els passa pel cap, xerrant, discutint i conversant. I rient amb ells, i plorant també a vegades, i ajudant i sent ajudada.

I se'n recorda del primer noi que realment li va agradar amb 13 anys, era força lleig, amb un nas gran i uns ulls agripauats. Però va parlar amb ella tornant d'una excursió a la muntanya i van riure i connectar tant que va sentir que hi volia estar per sempre. I la seva millor amiga li va dir que no li podia dir això l'endemà, que era precipitar-se. I no li va dir res, i li va agradar els seguents 2 anys. Parlar amb ell va ser únic.

I ara amb 31 ha recordat de nou aquella nena. I no hi ha dubte, cap dubte, que hi ha una persona amb qui sento que connecta tant que hi voldria estar per sempre. I la meva millor amiga em diu que no li puc dir, que seria una bojeria. I porto 6 anys pensant-hi i no sé si li diré res. Parlar amb ell és el que més m'agrada en el món.

Bona nit bubbles.
Rosa

dimarts, 13 de setembre del 2011

Viure

Fa poc l'Eduard Punset deia que algunes persones no s'havien adonat que la vida és tot allò que vé avans de morir.
Parlava d'aprofitar cada dia.
Hi he pensat molt durant tot aquest any en com viure, en com aprofitar cada moment, sense fer mal a ningú, però al màxim possible.

I he procurat viure el que vivia, deixar-me fluir, flotar, lliscar, surar dins el que em portava el destí.

I alhora impacient, per veure què vindria demà, per aprofitar cada segon, per viure-ho tot,.. ja dormirem quan ens morim, diu la meva àvia.

Però sigui com sigui ella, velleta amb 85 anys aviat anirà al casament de la seva néta. I riurà feliç.

M'agradaria que m'hagués dit allò de "s'ha de viure prou ràpid perque la mort no t'atrapi i prou lentament per no atrapar la mort".

Pensaments només. Reflexions de calma, d'equilibri.

dimarts, 9 d’agost del 2011

Verd

De petita un dia em va preguntar la meva amigueta, quin és el teu color preferit? I jo li vaig dir que el color verd.

Potser era per les petites fulles al bosquet de casa la meva àvia, o aquell penjoll que vaig escollir amb 8 anys amb un petit tros de jade que encara ara m'acompanya al meu coll. A vegades penso que és per l'olor intensa i neta de les pomes verdes del cistel de ca la mare, o per els tons que feia el mar prop de les roques a tall d'aigua.

Però si ara m'hi repenso segurament era per la frescor dels indrets verds, on podies seure a reposar, gairebé sempre amb una fressa de fons, que et recordava el vent acariciant les fulles o l'aigua embolcallant cada pedra en un gorg ombrívol. Qui sap, potser va ser aquell rellotge que em van gravar les meves amigues als 18 anys, amb una corretja verda que lluía ogullosa.


No ho sé bé, però el verd em relaxa, em fa estar calmada, em fa retrobar-me amb el seny.

I vull lluitar i ho procuro per preservar-lo. Un món plè d'arbres, on es pugui respirar a fons, omplint de vida fins l'últim alveòl. Un món on hi ha qui protegeix els arbres i qui lluita perque no es cremin. Un món on les cames ens porten amunt i avall, i puc sortir a caminar lluny del gris asfalt. Un món on t'estires, al bell mig d'un prat verd i et sents de nou, com de petita, absolutament feliç, extasiada.


Un univers de quan no aixecavem un pam de terra. Un raconet on m'hi vull perdre. amb tu.

Bona nit bombolles. 

diumenge, 8 de maig del 2011

Vull fondre'm amb el llit i escoltar la pluja

Aquesta nit de dissabte plou.

Sento com les gotes d'aigua topen contra la finestra i rellisquen lentament formant una petita xarxa de riuets aleatoris vidre avall.

Cada gota cau en un lloc diferent, a l'atzar, i segueix el seu camí, a vegades s'uneix amb les gotes del voltant i d'altres cau sola.

A vegades dues gotes es troben, i llavors el seu ritme de caiguda s'accelera, com si un impuls d'energia extra se'n apoderés i les fes avançar més intensament. Altres vegades el riu es desborda, es bifurca i separa, formant aquest cop corriols més petits.

Digueu-ne gravetat, digueu-ne física, digueu-ne màgia.

Aquesta nit jo només vull fondre'm amb el llit i escoltar la pluja.. com em va dir entonant una vella cançó, un noiet empordanès, que sabia sobre la vida... i sobretot que em va robar un bon bocí de cor.

Bona nit allà on siguis.

http://www.youtube.com/watch?v=ZW-mdLm6fXI

.   ,   .   ,   .   ,   . ,  ,   .  ,  .. ,
 ,, . ,, . , ,,,    .,, .  , .   , .. , , 
, .   .   .   .   ,  .   .  ,   .     ,    .
,,   ,  .   .   .   .  .  .   , ,   , , ,
.. , ,,,   , ,,, , , ,, . .  . , .. , .
.. .   .   . .    . .     .. . . . .


dijous, 14 d’abril del 2011

Eneas

La mitología griega siempre me ha fascinado, no sólo por su complejidad, y relaciones truculentas, sino porque es una fuente de sabiduría muy anterior a las pautas cristianas que rigen el mundo occidental,  y sobretodo porque es una cuna culural mucho más rica, mucho más compleja y que recoge todo tipo de situaciones.

El hijo que mata el padre, la diosa que atraía a todos, el que se creía invencible, el que se dejó tentar por Pandora, el más sabio del universo. Lo mejor es que cada historia destilaba un pequeño aprendizaje, para navegar por la vida con una pequeña brujula que advertía de las olas grandes, y te guiaba a un puerto seguro.

Y entre todos aparece Eneas. Es fuerte, sencillo, un guerrero. Un héroe qeu rescata a Anquises, cargándolo sobre su espalda desde Troya a los campos elíseos, con la guía de Afrodita.

Mi Eneas es un guerrero del siglo XXI, un héroe en los escenarios, con su versatilidad camaleónica me ha rescatado del sopor por un día, y me ha recordado que soy una Afrodita :)

Ha nacido un mito ;)



dimarts, 5 d’abril del 2011

Gasolina

Avui he omplert el dipòsit de gasolina en lloc de gasoil. se'm ha parat al mig de l'autopista el cotxe.
He buscat les instruccions, què volia dir un espiral groc pampalluguejant ?, trucada a l'assegurança, al meu germà, a la grua,... firmar papers, trucar al concessionari.

Els meus dits volaven pel telèfon, he tranquilitzat al meu germà, he quedat amb els del taller, he rigut amb el sr de la grua, he caminat cap a casa tranquila. I pagaré.

Quan no pots fer ja res, el millor és disfrutar del moment. Tots els moments es poden disfrutar. Una pèrdua pot ser un guany.

Fuir

Cada dia ho trobo més fàcil. I per la resta de floatting bubbles, respireu, i disfruteu cada instant d'aquesta estança, flotant a l'univers :)

diumenge, 3 d’abril del 2011

holistics

2011, mentre una part de mi s'ofega en pensaments maldestres i una mica apocalípticts; Fukushima, la situació econòmica, els valors mermants a la societat, el cuestionament d'algunes creences bàsiques de la condició humana i les relacions... una altra part ha assolit un grau de llibertat personal, de pensament, emocional i d'autonomia que mai avans havia tingut.

Em sento una observadora des d'un punt de vista diferent, des de fora del sistema, com si entengués més enllà i veiés coses qeu no són evidents. Coses tan dispars com que les relacions no porten la felicitat però que necessitem socialitzar-nos per estar bé o que no anem bé si pensem podrir el món de cementiris nuclears, només que un falli morirem durant 15.000 milions d'anys... més o menys... i què no ha fallat mai fins ara ¿?

De mentre la gent segueix vivint en la inòpia. Veient el fútbol (que a mi també m'agrada) i menjant greixos insaturats, entregats a l'hedonisme i la satisfacció momentània, confessadament amargats, i fins i tot acabats.

Avui em sento més afortunada que mai per haver pogut viure a la natura, respirar l'aire net, banyar-me al mar, menjar tomàquets de Pals, tenir formigues corretejant pel terra o poder sentir el sol a la pell una mica, quan es pon per la tarda, sense protecció. I em sento feliç per tot l'amor que he rebut i que he donat, que sempre se'm ha retornat amb escreix. això és del que es tracta. estimar als altres, i a aquest món que tenim.

dissabte, 19 de febrer del 2011

Tranquilitat

http://photography.nationalgeographic.com/photography/photos/life-color-orange/#/orange-boot-gipstein_1464_600x450.jpg

Diuen que una imatge val més que mil paraules... hi ha imatges reals i d'altres que apareixen com records dins el nostre cap. A mi mai m'ha preocupat massa no tenir una càmera de fotos. Només em cal tancar els ulls per recordar els colors, la llum, la textura, l'olor. Instantànies en 3D.

El millor del cas és que son instants seleccionats, filtrats, tintats pel pas del temps, embellits, depurats. I per tant ténen un plus de màgia. Com si d'un photoshop biònic es tractés.

Avui el taronja em recorda les vesprades al mar roig. Flotant entre bombolles. Sentint el mar i la calor a la cara. Moments feliços.

Floatting Bubbles.

Photo: Sailboat on lake at sunset

dilluns, 7 de febrer del 2011

Màscares

Una màscara. Tots en portem alguna, alguna vegada. Màscares somrients, d'altres d'innocència, màscares de joia... també de preocupació, d'escolta, d'amor.
Unes són fàcils de portar, s'enganxen a la pell com un tel mullat, i gairebé no pots sentir si les portes o no, es fonen amb tu. D'altres es fan feixugues, un tròs de guix mal format, que et comprimeix el rostre, et pica, et rasca i t'ofega.

Tan útils i tan limitants. Tan alliberadores i tan esclavitzants.

Amb els anys he descobert que em sento bé amb qui no he de dur màscares. em sento bé si puc lluïr la pell, mostrar les meves piguetes capricioses, aquell solc a les galtes, una arrugueta quan els meus ulls riuen, les dents de conillet, i els cabells arremolinats sobre la cara.

TAmbé he descobert que odio algunes màscares de la resta de la gent. les de la prepotència i la superioritat supèrflua. i admiro l'autenticitat, jeje, tot i que a vegades sigui una màscara...

vull ser jo, variable, llesta, pallassa, transparent, generosa i responsable, innocent i treballadora, empàtica i hipersensible. l'únic uqe vull portar a la cara és el protector solar. com a molt.

Feu volar les màscares. deixeu que el vent us porti...

fem del teatre un art als escenaris.

. . .

Floatting Bubbles

http://www.youtube.com/watch?v=Bm5iA4Zupek

dijous, 3 de febrer del 2011

Adéu - Good Bye

Batecs ràpids, nostàlgia i la reconfortant sensació que has fet el que havies de fer.

Com era allò ¿? Viu el suprem en el present i el conflicte desapareixerà.

Viu aquí i ara. Tantes línies del temps que he ajudat a fer i desfer... i aquella la recordo amb una emoció diferent. Aquell dia desitjava que m'hi veiessis a mi, en aquella plaça del poble, d'aquí molts anys, mentre feies petar la xerrada a la fresca. Desitjava ser amb tu, quan deies que t'ho havies passat tan bé en aquesta vida. Però no, era un amic teu, i jo només et vaig acompanyar uns instants. grocs.

Les línies que jo vaig evocar eren  plenes de retalls de tardes passejant per Barcelona sense rumb. Abraçats en un piset de Gràcia o el Raval el vespres freds d'hivern, eren dies robats a l'estiu, d'amagat, entre les ombres del bosc i el soroll de la font. Vesprades veient com la llum marxa, araulits sota una tovallola a la platja, moments davant el foc.

Eren línies intermitents, sense un destí, com la llum dels estels, tan brillant pero alhora incerta. Com un estel fugaç, que t'extasia de bellesa i ilusió, uns segons. I es fon en la negra nit.

I vaig fer el que calia, esperar, deixar espai, i veure més enllà de la poesia, el romanticisme, l'amor...i vas dir qeu no podia ser. I jo ho vaig respectar. això és tot.

Si haguéssim estat més valents, més forts, més convençuts, si hagués estat diferent,... no hauria estat com va ser. Vas ser el meu poeta, tot i que no sabies poesia, vas ser el meu músic, tot i que mai et vaig sentir tocar, vas ser el meu amor etern, tot i que només vam estar junts poques hores, vas ser... ideal.

Gràcies. T'estimaré sempre en el meu record. Adéu.





Shhhh silenci!

Centenars de milers de paraules revolotejen al cap com bocinets de confetti, milers de centenars d'imatges es filtren com flashos fugaços, desenes de milions d'idees s'escapen i es persegueixen les unes a les altes, i milers i milions d'emocions tenyenixen cada instant.

Intensitat.

Hi ha dies que es viuen amb intensitat.

Avui no ha estat un d'aquests dies. Avui ha estat un dia senzill, una dutxa tranquila ben d'hora, a temps per agafar el tren semi-directe de les 7.40, una passejada gèlida entre arbres, nens que parlen francès, avançant a pas més ràpid que els cotxes que peregrinen per la ciutat de bon matí, i finalment... un munt de gent esperant, gent àvida d'aprendre, de contribuir, frissant per aportar un trosset del seu pensament i el seu cor.
Avui ha estat divertit. Una dinàmica d'innovació. Aproximacions diferents a problemes de sempre. 12 persones pensant juntes, generant idees, retroalimentant-se. Han fet teatre, han cridat, han rigut, han reflexionat, i s'han emocionat. Jo era només una guia, una facilitadora, una sherpa.

Avui he marxat satisfeta, d'haver ajudat a construir el futur. Potser el futur de molta gent,... si una papallona revolotejant pot provocar un huracà a centenars de milers de kilometres, per què haurien de ser menys un grapat d'idees¿?

Avui es construeix el demà. Alguns el construeixen, d'altres critiquen als uns, uns altres destrueixen, i aquells de més enllà simlement no fan res. M'apunto al primer grup.

A capdavall potser no ha estat un dia intens cap endins, però sí un dia intens cap enfora, en aquesta ment colectiva.

I ara, que la nit ja torna, he pensat que m'agrada ser sherpa, m'agraden els sherpes.



Nanit

divendres, 7 de gener del 2011

de Artemisa a Ayla

Artemisa era la diosa de la caza, los animales, las plantas, incluso los partos y la fertilidad en la antigua grecia. se representa con flechas y un arco en la espalda.
Ayla es una aventurera, pionera en su especie qeu vive en el paleolítico, luchando cada día por sobrevivir, consiguiendo aliarse con la naturaleza para tirar adelante.

Yo las admiro.

Me gusta pensar que puedo emanar algo de su espíritu, no por la parte bélica, sino por la de la autonomía y la sabiduría vital en contacto con la naturaleza.

Artemisas del Mundo, Aylas de la Histoira: Gracias por inspirarme hoy!

dijous, 6 de gener del 2011

Els reis d'orient

Ahir vaig baixar a veure passar els reis, em va frapar la nitidesa en els ulls dels nens seguint les antorxes, els somriures, els crits, les il.lusions, fins i tot el respecte i la serietat en cada nen en braços. Les abraçades emocionades a la mare quan veien el patge xiu xiu, i la pressa i la il.lusió quan es llençaven a terra per recollir un caramel. Un bocinet de sucre.

Em vaig emocionar. I vaig tancar els ulls un moment i neuronalment vaig agafar un paper i hi vaig escriure el meu desig i vaig mirar trobar-me un instant amb els ulls d'aquell noi a cavall, vestit amb teles brillants, i li vaig xiuxiuejar la meva carta.

Avui quan m'he llevat havien passat els reis. M'han portat unes arracadetes plenes de guspires brillants, però no brillaven tant com els ulls dels nens, ni eren tan vives i vibrants. Estaven plenes d'amor, això sí. O sigui que en part els reis m'han portat el que havia demanat.

I la resta rau en cadascú. Retrobar-se amb aquella intensitat i il.lusió per viure, per les coses més petites, com una miqueta de sucre.