Cap engarbuixat

He sominat que ens trobàvem camí a Mart, dins un coet espacial ultramodern. Dins, tot era blanc, fred, plè de llum i ombres, alhora estava plè de racons per xerrar, passejar i pensar.
Els espais eren d'úlitma tecnología però l'únic que realment tenia importàcia era que hi volava amb tot de gent que coneixo i estimo, amics i amigues.

Recordo amb nitidesa els tons vermellosos, la llum filtrant-se per les finestres i portes, les primeres passes pel planeta,... tot era plè de vegetació rojenca i claror, també hi havia pedres tosques, runes d'una antiga civilització, com si el futur es retrobés amb el passat.
I sense pressa parlàvem de la vida, dels infants, de començar de zero.
També recordo clarament que jo era la primera en adonar-me que era molt extrany això de poder respirar. I procurava explicar-ho a la gent. Primer tranquila, després més impacient, que no podiem ser tan innocents, que calia anar amb compte, recordar que el més important era viure, que calia ser prudent avans de llançar-se. I no tots m'escoltaven, però molts sí. I tornavem al coet corrent, i ens hi refugiàvem, mentre d'altres patien de sobte la manca d'aire. Descobriem que només algunes hores del dia es podia sortir, sols quan la llum ho impregnava tot, però calia tenir arrels, calia tenir un refugi.

No sé què vol dir, el perill, l'imprevisible, l'amistat, la prudència i el descobriment. tot barrejat.


 Small Floatting Bubbles