De petita un dia em va preguntar la meva amigueta, quin és el teu color preferit? I jo li vaig dir que el color verd.
Potser era per les petites fulles al bosquet de casa la meva àvia, o aquell penjoll que vaig escollir amb 8 anys amb un petit tros de jade que encara ara m'acompanya al meu coll. A vegades penso que és per l'olor intensa i neta de les pomes verdes del cistel de ca la mare, o per els tons que feia el mar prop de les roques a tall d'aigua. Però si ara m'hi repenso segurament era per la frescor dels indrets verds, on podies seure a reposar, gairebé sempre amb una fressa de fons, que et recordava el vent acariciant les fulles o l'aigua embolcallant cada pedra en un gorg ombrívol. Qui sap, potser va ser aquell rellotge que em van gravar les meves amigues als 18 anys, amb una corretja verda que lluía ogullosa.
No ho sé bé, però e
l verd em relaxa, em fa estar calmada, em fa retrobar-me amb el seny.I vull lluitar i ho procuro per preservar-lo. Un món plè d'arbres, on es pugui respirar a fons, omplint de vida fins l'últim alveòl. Un món on hi ha qui protegeix els arbres i qui lluita perque no es cremin. Un món on les cames ens porten amunt i avall, i puc sortir a caminar lluny del gris asfalt. Un món on t'estires, al bell mig d'un prat verd i et sents de nou, com de petita, absolutament feliç, extasiada.
Un univers de quan no aixecavem un pam de terra. Un raconet on m'hi vull perdre. amb tu.
Bona nit bombolles.
