Viure

Fa poc l'Eduard Punset deia que algunes persones no s'havien adonat que la vida és tot allò que vé avans de morir.
Parlava d'aprofitar cada dia.
Hi he pensat molt durant tot aquest any en com viure, en com aprofitar cada moment, sense fer mal a ningú, però al màxim possible.

I he procurat viure el que vivia, deixar-me fluir, flotar, lliscar, surar dins el que em portava el destí.

I alhora impacient, per veure què vindria demà, per aprofitar cada segon, per viure-ho tot,.. ja dormirem quan ens morim, diu la meva àvia.

Però sigui com sigui ella, velleta amb 85 anys aviat anirà al casament de la seva néta. I riurà feliç.

M'agradaria que m'hagués dit allò de "s'ha de viure prou ràpid perque la mort no t'atrapi i prou lentament per no atrapar la mort".

Pensaments només. Reflexions de calma, d'equilibri.

Màscares

Una màscara. Tots en portem alguna, alguna vegada. Màscares somrients, d'altres d'innocència, màscares de joia... també de preocupació, d'escolta, d'amor.
Unes són fàcils de portar, s'enganxen a la pell com un tel mullat, i gairebé no pots sentir si les portes o no, es fonen amb tu. D'altres es fan feixugues, un tròs de guix mal format, que et comprimeix el rostre, et pica, et rasca i t'ofega.

Tan útils i tan limitants. Tan alliberadores i tan esclavitzants.

Amb els anys he descobert que em sento bé amb qui no he de dur màscares. em sento bé si puc lluïr la pell, mostrar les meves piguetes capricioses, aquell solc a les galtes, una arrugueta quan els meus ulls riuen, les dents de conillet, i els cabells arremolinats sobre la cara.

TAmbé he descobert que odio algunes màscares de la resta de la gent. les de la prepotència i la superioritat supèrflua. i admiro l'autenticitat, jeje, tot i que a vegades sigui una màscara...

vull ser jo, variable, llesta, pallassa, transparent, generosa i responsable, innocent i treballadora, empàtica i hipersensible. l'únic uqe vull portar a la cara és el protector solar. com a molt.

Feu volar les màscares. deixeu que el vent us porti...

fem del teatre un art als escenaris.

. . .

Floatting Bubbles

http://www.youtube.com/watch?v=Bm5iA4Zupek

de Artemisa a Ayla

Artemisa era la diosa de la caza, los animales, las plantas, incluso los partos y la fertilidad en la antigua grecia. se representa con flechas y un arco en la espalda.
Ayla es una aventurera, pionera en su especie qeu vive en el paleolítico, luchando cada día por sobrevivir, consiguiendo aliarse con la naturaleza para tirar adelante.

Yo las admiro.

Me gusta pensar que puedo emanar algo de su espíritu, no por la parte bélica, sino por la de la autonomía y la sabiduría vital en contacto con la naturaleza.

Artemisas del Mundo, Aylas de la Histoira: Gracias por inspirarme hoy!

L'ocell

A les afores d'un poble no tan llunyà, hi viu una noia entre els camps de blat, els faigs i les suredes.

Cada dia, a l'alba, just quan el vell campanar ressona, deixa la petita casa per córrer entre la boira que ja es retira, a passejar prop del rierol.

Li agrada aquest temps fred de tardor-hivern, quan tot dorm encara i fins els ocells resten silenciosos, per deixar que es senti el frissar de l'aire en la caiguda de cada fulla.

I s'atura, amb el vestit ja plè de borrissol, a veure transcórrer l'aigua, intensa, imparable, inesgotable.

Tria seure en aquella pedra seva per cantar al bosc i per sentir com passen els segons, els minuts,... i sap que el temps desapareix secretament,.. i que tot segueix igual, i alhora tot canvia.

Quan torna sap que ha estat feliç uns instants.

Un dia, un dia semblant als altres, troba un ocellet.

És petit però fascinant. Té les plomes de mil.lers de tons ocres, granells i marrons.
Un ocell senzill, discret. I..  de sobte, just quan el sol es deixa filtrar per encegar-la, en el moment més inesperat, el seu cantar... rrrriiiiirrrrr... li fa vibrar l'ànima.

Cada nota omple el bosc, el transforma, fins que sols queda un lloc càlid i lluminós.

Des d'aquell dia la noia torna i torna cercant sempre l'ocell. Albirant entre els arbres, en cada petita branca, rera cada boix, al fons de cada cau, perseguint cada nota, cercant sols un instant, sols una petita vibració. I sovint no el sent i d'altres vegades sí, i llavors es sent viva.

Un dia l'ocell vola fins la seva mà i les oides i el cap i el cor i TOT s'omple d'amor.

I quan torna sap que estima l'ocell més que cap altra cosa. I és feliç.

Ara es regalen cada dia, i pensa que per tenir-lo li ha d'oferir alguna cosa.

Li construeix una petita caseta de fusta, la millor. Cada branquilló és el més tendre i flexible, cada bocinet de fusta està llimat amb les mans fins que el tacte de la fusta és suau com el cel.

I el temps passa, i les mans es malmeten, però aquella caseta té tantes carícies que quan l'acaba i torna al bosc les floretes ja brollen amb la primavera.

 

I busca i busca,.....però l'ocell ja no hi és. Simplement no hi és.

Ara, de nou, cada dia, a l'alba, just quan el vell campanar ressona, deixa la petita casa per córrer entre la boira que ja es retira, a passejar prop del rierol.

I quan torna sap que el proper cop ho farà diferent i que té una nova oportunitat. I sap que torna a ser feliç un instant.

El rellotge

tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac.

Time goes by, so slowly, time goes by so slowly, time goes by so solwly for those who wait.

No time for heasitate.

Quan la filosofia de Madonna cuadra a la meva vida és que necessito una mica d'aire fresc. Que arribi el findeeeee.

BRBLRLBALR

Avui he tornat a casa amb la meva faldilleta, amb alguna miradeta robada i acalorada de pujar en bici. I he entrat a internet a buscar una cancó de la que no recordava la melodia... i llavors he recordat que es deia "love" algo... i només amb aquestes senyes la he trobada... quantes cançons hi deu haver que continguin la paraula "love"???

i saps? el video de youtube tenia la mateixa imatge de fons de la meva foto de perfil de facebook que vaig tenir durant mesos...una noia jove amb uns cascos de música posats... i era una versió en portuguès de brasil, que parlava d'un antic amor dolorós...

i el que no he dit és que buscava la cançó que em recordava un noi que vaig conèixer una nit i al que no he vist més... i li he posat el post a ell, i ell no ho sap...o potser si?

Poca feina XD

FRRRR FRRRRR FRRRR Vibrations

Vibracions, del cap als peus, del cap a les mans, del cap al cor.... frrrr, frrrr, frrrr...

Vibracions, quan topem amb altra gent, frrr frrr frrr, unes són tan potents.. altres tan insignificants! i jo últimament estic connectada perque vaig com empesa per un munt de vibrations!!

Us ha passat mai?, tu camines, de bon mati pel carrer, i de sobte sents com el fil elèctric resona amb els teus passos, i segueixes caminant, i segueix incrementant cada vegada mes el seu pols frrr, frrr,frrr i de sobte t'atrapa un faç d'energia, t'eleva i et deixa anar i caus de nou al terra. O estas a la platja i notes com la tovallola del costat comença a acompasar-se al teu batec i la pesona que hi ha sobre es veu empesa a aixecar-se o a banyar-se o a llançar-se sobre teu... o stas d'excursió per la munanya i els arbres es dobleguen al passar per fer-te sombra, o vas a comprar i els fanals s'apaguen tres minuts després de que passessis, i potser si vas a sopar amb un desconegut la teva cadira s'allunya de la taula a mida que avança la conversa... fr, frr, frrr...

Ara mateix surto de casa i vaig a la tenda de la cantonada, em compraré un rotlle de film transparent i m'hi embolicaré, començaré pels peus i continuaré per les mans i el cor, i finalment estaré totalment aillada de l'electricitat... frrrrr, frrrrr, frrrrr, una mica de descans!

Floating Bubbles

Saint Baths

 Avui he entès una mica més "això de" les mil cares de l'amor, que pot ser molt més gran en quantitat que en intensitat. Però no per això menyspreable! Pot venir, per exemple, d'una parella d'amics que volen compartir un sopar amb tu... potser mai ho hagués valorat com ho valoro ara!!!

I avui he decidit que torno a triar i trio anar de vacances, ara que puc. Lluny! I desitjaré que algu m'hi acompanyi. Una amiga o un amic.

Potser aniré a aquest raconet de món prop de Puerto Rico... potser a un altre raconet de món, un aeroport petitissim que et fa sentir que aterraràs sobre l'aigua. I dins l'aigua balenes, dofins, tortugues. És tan gran!!

El que sé segur és que no cal anar tan lluny per trobar aquella intensitat... potser precisament anar tant lluny ens n'allunya. Potser no!

La vida és un rasca-rasca que es renova cada hora. Rasques?

coincidencies

Llegia fa poc que hi ha persones que pensen que la seva vida és conduida per un destí superior, i d'alguna manera això és com posar en mans d'aquest destí superior la nostra vida. Si tenim sort i és benèvol ens oferirà una vida plena de satisfaccions, si per el contrari és capritxós i juganer ens anirà donant voltes com a un mitjó dins d'una rentadora.

El que és ben cert és que dins d'aquesta rentadora vital hi ha una part (més gran o més petita) en la que escollim, elgim, triem. I aquestes decisions guien les nostres vides. No és casual que Rafael Nadal sigui un dels millors tenistes de tots els temps o que el Barça guanyi sense parar... és fruit d'una tria diaria per entrenar, lluitar, concentrar-se, renunciar a moltes altres coses... i de ben segur que també hi ha una dosi de sort en el camí.

Per tant, dins d'aquesta equació de la vida un es pot preguntar... he près les decisions correctes? he lluitat per coses que valien la pena? i també... com ha estat la sort que m'ha acompanyat? el fat, el destí? m'ha ajudat?

Sigui com sigui, avui convido al món a mirar més cap endavant que cap enrera, des del moment present. I a ocupar-nos de les nostres decisions, del que sí que podem triar fer, del que escollim fer cada dia.

Sigui, doncs, com sigui, avui ens convido a triar mar o muntanya. Després el destí o les coincidències ja ens diràn si farà sol o núvol, pero al menys sabrem que amb pluja o sense, estarem fent un martini a la terrassa del Far de Sant Sebastià.

Bon diumenge Catalunya!!

http://www.tamariu.eu/webcam.php

Perdona si te llamo amor

Ne-yo, forever...

Un llibre romàntic, impossible, trepidant.

Potser romàntic per lo impossible.

Potser 20 anys de diferència no son significatius?
La bogeria i la serenitat, l'ordre i el caos, el seny i la rauxa..l'amor sorgint del més improbable.

Vull pensar que tots tenim un petit racó de probabilitats impossibles dins la nostra vida, un accident a la cantonada, una trobada casual, un petó robat a la barra d'una disco, un martini veient la posta de sol..

La màgia de la incertesa vé quan el moment és significatiu i rellevant per més d'una ànima.

Potser, irremediablament, som petites papallones que volen portades pels vents, cridades pels colors de les flors, flotant lliures pel cel, empeses cap a un destí incert, i deixant espurnes de pol.len a cada pètal que toquen. mmm escampant vida :)

White gonepteryx.

Red Sea

Algunes hores per marxar i estar navegant pel Mar Roig.

Potser algú inquiet es preguntarà per què es diu mar Roig, si les seves aigues son cristal.lines i turqueses? Es diu que va ser perque una de les algues que poblaven les superficies marines era ben vermella i a l'antiguitat es va extendre i extendre fins donar una aparença tintada a l'aigua. Tintada i m'imagino que un pèl sinistra.
Més tard l'ecosistema es va regular de nou, i la llum va tornar a filtrar-se cap els fons marins sense impediments.

De totes maneres el nom ha perviscut el pas del temps i els canvis.
Probablement els egipcis de l'època van creure que era un càstig diví, una de les 7 plagues... un xoc prou important per ser recordat fins avui.

Un mar roig ben blau...

I així, de la mateixa manera, nosaltres també som "advocats" tot i que ens sentim més aviat mestres, o som "terrassencs", tot i que fa anys que vivim a Irlanda, potser som "casats" tot i actuem més com solters, o potser som "pares" i en el fons, secretament, sabem que som encara com nens.

Ens agrada posar etiquetes, noms, que ens identifiquen i ens serveixen de referència, i no sempre sabem fer-los evolucionar amb nosaltres.

Per tant proposo fermament que el Mar Roig es digui Mar Turquesa.

(em sona definitivament millor i s'ajusta més a la realitat!)

SFB