dimarts, 7 de desembre del 2010

L'ocell

A les afores d'un poble no tan llunyà, hi viu una noia entre els camps de blat, els faigs i les suredes.

Cada dia, a l'alba, just quan el vell campanar ressona, deixa la petita casa per córrer entre la boira que ja es retira, a passejar prop del rierol.

Li agrada aquest temps fred de tardor-hivern, quan tot dorm encara i fins els ocells resten silenciosos, per deixar que es senti el frissar de l'aire en la caiguda de cada fulla.

I s'atura, amb el vestit ja plè de borrissol, a veure transcórrer l'aigua, intensa, imparable, inesgotable.
Tria seure en aquella pedra seva per cantar al bosc i per sentir com passen els segons, els minuts,... i sap que el temps desapareix secretament,.. i que tot segueix igual, i alhora tot canvia.

Quan torna sap que ha estat feliç uns instants.

Un dia, un dia semblant als altres, troba un ocellet.

És petit però fascinant. Té les plomes de mil.lers de tons ocres, granells i marrons.
Un ocell senzill, discret. I..  de sobte, just quan el sol es deixa filtrar per encegar-la, en el moment més inesperat, el seu cantar... rrrriiiiirrrrr... li fa vibrar l'ànima.
Cada nota omple el bosc, el transforma, fins que sols queda un lloc càlid i lluminós.

Des d'aquell dia la noia torna i torna cercant sempre l'ocell. Albirant entre els arbres, en cada petita branca, rera cada boix, al fons de cada cau, perseguint cada nota, cercant sols un instant, sols una petita vibració. I sovint no el sent i d'altres vegades sí, i llavors es sent viva.

Un dia l'ocell vola fins la seva mà i les oides i el cap i el cor i TOT s'omple d'amor.
I quan torna sap que estima l'ocell més que cap altra cosa. I és feliç.

Ara es regalen cada dia, i pensa que per tenir-lo li ha d'oferir alguna cosa.
Li construeix una petita caseta de fusta, la millor. Cada branquilló és el més tendre i flexible, cada bocinet de fusta està llimat amb les mans fins que el tacte de la fusta és suau com el cel.
I el temps passa, i les mans es malmeten, però aquella caseta té tantes carícies que quan l'acaba i torna al bosc les floretes ja brollen amb la primavera.

 
I busca i busca,.....però l'ocell ja no hi és. Simplement no hi és.

Ara, de nou, cada dia, a l'alba, just quan el vell campanar ressona, deixa la petita casa per córrer entre la boira que ja es retira, a passejar prop del rierol.

I quan torna sap que el proper cop ho farà diferent i que té una nova oportunitat. I sap que torna a ser feliç un instant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada