Quan va arribar semblava un mussolet. Una boleta suau i toveta embolicada de sexonets i amb dos ulls tan oberts que podies veure-hi l'iris sencer envoltat d'un blanc nuvi.
I així va estar pràcticament sempre durant les properes setmanes. Copsant el món amb aquells petits ulls rodons i astorats.
Dos mesos després encara ho fa, només si sent un cop fort, o un soroll estrident, quan la fem "volar" fent l'avió o quan fa un rotet d'aquells que fan història.
I m'adono que els primers dies devien ser un continuu de sorolls incomprensibles, imatges que dins la qüotidianitat li semblaven estridents, i de sentiments d'estupefacció.
Imagineu una sensació tan intesa com per dur els ulls com plats durant hores? Arribar al món deu ser com estar en un Dragon Kahn permanentment.
La nostra "ninoneta", com m'agrada dir-li a cau d'orella ja ha superat la fase 0 pero li queda tot un món per descobrir.
I em fa extremadament feliç saber que té l'oportunitat de fer-ho en una família que l'estima. Que l'estima molt!
Aquesta setmana ha passat de mirar obsessivament els llums a interessar-se pels colors. No ha perdut la mirada interessada que esperi la acompanyi molt de temps.
L'únic que li diria és que no cal que examini amb tanta delicadesa cara raconet de la cara de la mama. Una ja no té 20 anys, i aquest escrutini fa una mica de basarda :)
Benvinguda a casa, petita.
