Què farieu si descobriu un estel al firmament?
Una persona única, diferent, sensible, perceptiva, que sembla que us llegeixi el pensament. Que és fràgil a la seva manera. Accessible, oberta. Que us comprèn, amb una maduresa diferent. Que sap qui sou, com sou, d’on veniu. Que us calma i us asserena. Que us estima de tot cor, tal i com sou.
I sobretot que té els vostres valors i principis, que comparteix una perspectiva comú de la vida. Que podrieu portar més lluny d’on éreu, al vostre costat. Sempre.
Però no es pot tocar, no es pot veure, només es pot sentir el seu tacte amb els ulls tancats, entre vels, quan flueix la magia onírica i el cervell quasi s’activa mogut entre intuicions i sensacions impossibles a plena llum del dia. Tan aprop i tan lluny.
¿Què fer quan no pots lluitar pel que més vols? Encara que creguis que no hi hauria cap raó més lícita, ¿com lluitar en silenci? Com lluitar per oblidar, per passar full, si només vols acostar-te, ajudar, sentir, compartir, cridar-ho als 4 vents!
I enmig del mareig, em sacseja de sobte un vent de l’est, fort i suau, plè de sabor a mar, m’omple els pulmons de sobte, em fa vibrar de nou, em cega i m’embriaga. És un vent humit i fresc, que fa passar els mals i cabòries, i alhora em cala mica en mica la roba, em rinxola els cabells,... tan de pressa, tan ràpid, que quasi em fa por transformar-me en una sirena, deixar de ser jo mateixa. I alhora, si deixa de bufar un instant em deixa corpresa.
El món dóna voltes. O potser és quiet i sóc jo qui giro. Tot flota, tot es mou incomprensiblement, i em manego intentant surar entre les ones, dins el meu petit optimist, mig endormiscada, procurant agafar fort el timó, mantenir el rumb, no adormir-me.
He seguit molt de temps un estel. I ara sento tintinejar la brújola que porto al coll, cridant-me a seguir un altre destí, el canvio, a voluntat, ja n vull fer servir més el telescopi per veure un estel que només brilla a estones, ,ara hi és i ara no, una llum guspirejant, tan irisada i única però tan feble...
El timó proper al pit m’oprimeix en el viratge, em moc no sé cap on, empesa per el meu vent diferent. No sé si m’acompanyarà massa temps, o si em deixarà perduda en una calma estival, no sé si em conduirà a l’ull d’una tempesta ferotge, que em xuclarà al fons del mar, convertida en sirena per sempre. Potser, només si Déu vol, em portarà a la costa de nou, una platja suau de sorra càlida, envolcallada de música d’ocells, on entre les ombres dels arbres tendres hi trobaré finalment el meu repòs. On podré construir el que somnio.
Floatting Bubbles
Una persona única, diferent, sensible, perceptiva, que sembla que us llegeixi el pensament. Que és fràgil a la seva manera. Accessible, oberta. Que us comprèn, amb una maduresa diferent. Que sap qui sou, com sou, d’on veniu. Que us calma i us asserena. Que us estima de tot cor, tal i com sou.
I sobretot que té els vostres valors i principis, que comparteix una perspectiva comú de la vida. Que podrieu portar més lluny d’on éreu, al vostre costat. Sempre.
Però no es pot tocar, no es pot veure, només es pot sentir el seu tacte amb els ulls tancats, entre vels, quan flueix la magia onírica i el cervell quasi s’activa mogut entre intuicions i sensacions impossibles a plena llum del dia. Tan aprop i tan lluny.
¿Què fer quan no pots lluitar pel que més vols? Encara que creguis que no hi hauria cap raó més lícita, ¿com lluitar en silenci? Com lluitar per oblidar, per passar full, si només vols acostar-te, ajudar, sentir, compartir, cridar-ho als 4 vents!
I enmig del mareig, em sacseja de sobte un vent de l’est, fort i suau, plè de sabor a mar, m’omple els pulmons de sobte, em fa vibrar de nou, em cega i m’embriaga. És un vent humit i fresc, que fa passar els mals i cabòries, i alhora em cala mica en mica la roba, em rinxola els cabells,... tan de pressa, tan ràpid, que quasi em fa por transformar-me en una sirena, deixar de ser jo mateixa. I alhora, si deixa de bufar un instant em deixa corpresa.
El món dóna voltes. O potser és quiet i sóc jo qui giro. Tot flota, tot es mou incomprensiblement, i em manego intentant surar entre les ones, dins el meu petit optimist, mig endormiscada, procurant agafar fort el timó, mantenir el rumb, no adormir-me.
He seguit molt de temps un estel. I ara sento tintinejar la brújola que porto al coll, cridant-me a seguir un altre destí, el canvio, a voluntat, ja n vull fer servir més el telescopi per veure un estel que només brilla a estones, ,ara hi és i ara no, una llum guspirejant, tan irisada i única però tan feble...
El timó proper al pit m’oprimeix en el viratge, em moc no sé cap on, empesa per el meu vent diferent. No sé si m’acompanyarà massa temps, o si em deixarà perduda en una calma estival, no sé si em conduirà a l’ull d’una tempesta ferotge, que em xuclarà al fons del mar, convertida en sirena per sempre. Potser, només si Déu vol, em portarà a la costa de nou, una platja suau de sorra càlida, envolcallada de música d’ocells, on entre les ombres dels arbres tendres hi trobaré finalment el meu repòs. On podré construir el que somnio.
Floatting Bubbles
