Fa uns dies un parell d'amics de la infància em feien reflexionar sobre la societat i el sistema vigent.
Estàvem d'acord que no és massa diferent que el feudalisme, amb un rei i tot de senyors feudals fent i desfent a voluntat, acumulant riquesa i poder, gestionant amb poc altruisme els recursos que generava el poble. Un poble llavors incult, que subsistia en condicions de semipobresa a canvi d'una certa seguretat.
I pensàvem què haviem après d'encà de llavors, i vèiem que no massa, però amb algunes llums d'esperança. Seguim tenint un rei, tot i que cada cop més qüestionat per altres forces, posat en ocasions contra les cordes o exiliat.
I definitivament seguim tenint una mafieta de "senyors feudals" moderns,polítics, empresaris, jutges, i encara un debilitat poder religiós, que s'intercanvien influències i favors, que es col.loquen en llocs de responsabilitat i teixeixen xarxes de col.laboració il.lícita, enriquint-se sovint a costa el poble, que avui definitivament ha aconseguit millores, però en molts casos seguiex vivint en una semi-pobresa.
Avui però tenim alguns elements per l'esperança, hi ha accés a l'educació i la cultura, hi ha un cert estar del benestar, la majoria podem menjar a diari, dormir en un llit decent, podem rebre assistència mèdica si ens posem (molt) malalts, o gaudir d'una infàcina lliure de treballs extenuants.
Conjecturàvem sobre quin posicionament tindriem en aquella societat. Mestres, científics,...i jo em veia com una assessora... i de sobte vaig pensar que no, que en realitat a l'època feudal probablement seria la dona del ferrer del poble.
Potser estirant llarg seria la dona del ferrer del poble, que després d'una joventut desordenada havia assentat el cap i ara es dedicava a fer de "dona de companyia" d'alguna dama, ajudant-la a manegar-se en la marea de traïcions i intrigues que es couen en l'imaginari de la cort.
I és que hem millorat també en que la meitat de la humanitat s'ha pogut significar per si mateixa. I alhora queda camí per recórrer, perque a vegades els seus digustos porta deixar de ser la "dona del ferrer". Que som molt moderns fins que deixem de ser-ho.
El millor és que hem guanyat el dret tots plegats de ser pensadors lliures, això si escollim ser-ho, perque la llibertat de pensament és difícil de manegar, ens col.loca en una posició d'auto-responsabilitat i acció versus la queixa i l'abandonament a un destí que em porta sense que hi pugui fer res.
I ben mirat, segurament si hagués parlat així a l'època feudal el més probable és que ja estigués cremada. Reflexions de diumenge que ara són reflexions que caben en els llargs dies de confinament.
A seguir flotant, bombolles.
